1992 PANEM ET CIRCENSES, pel millor teatre de pista, participatiu, imaginatiu i provocador.
1992 ARTURO
BRACHETTI, per la màgia i la tècnica del transformisme més
exigent, equiparable al dels grans mestres de tots els temps.
Link
1992 CIRC DE
MOSCOU,
per la submissió de l’art, la dificultat i l’ensinistrament en el “més
difícil”, a una poètica circense, consubstancial al gènere.
Link
1993 LOS SNACS, pel seu enginy a l’hora de combinar la música, l’humor i l’actuació amb què elaboren un còctel escènic, fresc i directe, que connecta amb el públic i el condueix al somriure intel·ligent.
1994 MOMIX,
l’espectacle Passion, per la seva intel·ligent combinació de
plasticitat i destresa física amb suggeriments mironians.
Link
1996 ENNIO
MARCHETTO, per la forma innovadora del seu transformisme i
l’original vestuari de paper.
Link
1997 COMPANYIA
PHILIPPE GENTY,
per l’espectacle Voyageur immobil, on ha combinat durant una hora i
mitja el mim, la pantomima, la dansa, els titelles i els efectes
escènics de forma magistral, tot recreant uns espais –el mar i el
desert– i creant-ne altres d’imaginaris, que fan d’aquest espectacle un
dels poemes escènics de més capacitat emocional acollits pels nostres
escenaris en els darrers anys.
Link
1998 LEO BASSI,
por su espectáculo Instintos ocultos. Este espectáculo programado en el
Teatre de l’Eixample hace desbordar el local hasta invadir la calle y,
a la vez, desborda los géneros, ya que Bassi hace de clown, de
malabarista, de mago, de humorista de cabaret, de mimo, de medium... en
un espectáculo sencillamente desbordante.
Link
1999 QUE-CIR-QUE,
i ens va emocionar el precís cos que jugava amb una escombra i que
reflectia els sentiments de totes les paradoxes d’un món molt més
agressiu que l’envoltava i l’allunyava dels propis desitjos. Quin gust
de suau perfecció.
Link
2000 LE PETIT BAZAR ÉROTIK, UNA PRODUCCIÓ DE TOF THÉÂTRE AMB LA BALESTRA, THÉÂTRE MANARF, LE THÉATRE DE CUISINE, LES PETITS MIRACLES, VÉLO THÉÂTRE, GREEN GINGER I PICKLED IMAGE, LAIKA I TURAK THÉÂTRE. La clausura del 15è Festival de Teatre Visual i de Titelles a Barcelona va tenir aquesta proposta múltiple entorn de l’erotisme, que jugava amb els diversos espais, les begudes, els menjars, uns sensuals sofàs, un llit amb cobrellit de mugrons, massatges al cap, titelles, sorra... Tots els números eren remarcables per una exquisida manipulació dels objectes i una minuciosa posada en escena. Altres ho eren per la seva extravagància, i tots, sense excepció, pel gran sentit de l’humor amb què estaven amanides les històries. Un basar d’abundància i provocació.
2001 ROJO
TANGO, DE CECILIA ROSSETO.
Vine tan sovint com puguis. Queda’t. Parlis o cantis, la teva terra i
el món que coneixes passen al nostre cor. Com s’assembla el món a
l’Argentina! Des de la ràbia fins a l’humor. De la calma a la passió.
Que bé ens expliques el que ens expliques.
Link
2003 ENRIQUE
VARGAS i EL TEATRO DE LOS SENTIDOS,
procedents de Colòmbia amb un nou llenguatge teatral que s’ha pogut
viure sota els títols El laberinto de Ariadna i La memoria del vino,
desvetllant emocions individuals. Amb l’Aplaudiment aprofitem per
celebrar que Barcelona els acull a El Polvorí, on crearan un centre
d’investigació i documentació de la poètica dels sentits.
Link
2006 RES A LES
BUTXAQUES del Romanès Cirque Tsigane,
el circ d'Alexandre Romanès ha tornat a Barcelona l'any 2006. Plantat
entre el Macba
i el CCCB i ben a prop del FAD, ha posat de manifest la permanència
dels valors del circ quan es fa amb rigor i dedicació, sigui al
filferro, al trapezi o en els jocs malabars.
Link
2007 MNEMOPARK,
RIMINI PROTOKOLL, Per reinventar el teatre documental descobrint
els elements teatrals de la vida
quotidiana i portant-los a l’escenari de la mà dels seus propis
protagonistes, el
jurat ha decidit atorgar l’Aplaudiment Internacional «Joan German
Schroeder» a
Rimini Protokoll pel seu espectacle Mnemopark, presentat al Teatre
Lliure durant la
temporada 2006-2007.
Link
2010 KO
MUROBUSHI,
Per a l’espectador occidental, la dansa butoh japonesa es pot situar a
mig camí de dues tradicions lleugerament diferents: té la
reconcentració de l’expressionisme alemany i mostra la nafra oberta de
la seguiriya flamenca. Gasch es va sentir lluny de la part més terral
de l’expressionisme alemany, però va valorar moltíssim la força d’un
gest flamenc fet de sentides partitures de carn en contacte real amb el
jo de l’artista i amb la vida. És per això mateix que aquest any
considerem que, pel ple protagonisme d’un cos que s’acreix en la
petitesa de la seva humilitat, i pel control admirable de cada múscul,
i per la veritat continguda en la sobrietat nua de la posada en escena,
Ko Murobushi és el butoh amo de l’aplaudiment internacional amb Dead 1
i Quick silver, dues propostes programades al festival Grec de
Barcelona 2010.
2011 CAMILLE BOITEU, A L’immédiat, Camille Boiteu utilitza una muntanya de deixalles per mostrar-nos un món fràgil i caòtic. Com en una pel·lícula de cinema mut, els personatges ens mostren una societat en ruïnes i d’equilibri incert. Premiem l’enginy de crear un univers que desafia la gravetat servint-se del llenguatge del circ, la dansa, la música i el teatre. Boiteu aconsegueix transformar un munt de ferralla en una obra de gran bellesa plàstica.
2013 PRESS, Atorguem aquest aplaudiment a l’espectacle Press de Pierre Rigal per l’il·lusionisme màgic amb què el rigor conceptual, el control del cos i la precisió de moviments converteixen l’artesania teatral en prodigi. Press és molt més tècnic que no pas tecnològic: rítmica i lleugera seducció sense fronteres, amb l’intèrpret tancat en un espai clos, quadrat, claustrofòbic i feixuc.
2014 AURÉLIEN BORY . Per l’espectacle Plexus, on res no circula per separat, tot està perfectament entrellaçat. Fa servir la tecnologia com una eina més i aconsegueix unes imatges tan emocionants com desconcertants. Plexus és un retrat de l’ànima i el cos entrellaçats enmig d’una tempesta. Aurélien Bory, un mag de l’escena.
2015 SADARI MOVEMENT LABORATORY . Per convertir el muntatge de Les criades de Jean Genet en una mostra imponent de teatre físic i nous llenguatges teatrals, on la fantasia i l'experimentació juguen de forma esplèndida amb el moviment, l'objecte, les projeccions i el so. Un espectacle innovador, divertit i fascinant.
2016 LE VIDE . Per una obra de senzillesa monumental, Le Vide, que ens mostra que l’absurd és capaç d’arribar més lluny que la raó, i que l’esforç pot ser inútil i, així i tot, conduir-nos a la felicitat.
2017 THE GREAT TAMER, DIMITRIS PAPAIOANNOU . Per la màgia onírica amb què la imaginació connecta el desballestament dels cossos i pilots d’ecos fragmentaris del món de l’art i la història de la humanitat.